El
passat Dissabte 17 de novembre a les 19
de la tarda vaig anar a veure una orquestra
simfònica L’OBC i Marion Cotillard. Amb
altres companyes de la universitat.
Estàvem situades a la
primera fila de l’auditori, on davant meu tenia els contrabaixos i violins.
Llegint el programa ens vam
adonar que era la història de Juana d’arc.
Personalment em va
emocionar molt, la veu de les cantant em va arribar molt, em vaig posar en el
paper d’elles i em van fer viure la música de una manera molt mes gran de la
que havia viscut fins ara. A mesura que
anava passant la historia em semblava tot molt mes interesant, la potencia dels
instruments era molt gran, jo em vaig permetre fixar-mi mes amb els
contrabaixos perquè els tenia just davant, els vaig observar amb molt
deteniment, i vaig veure que la família de corda es molt interesant, com un
conjunt de fils petits pot fer que faci un gran so, em vaig quedar
impressionada.
Després la passió que
posaven els intèrprets, amb unes veus enormes. Un d’ells al acabar es va
emocionar, això ens va arribar al cor a moltes de les que ho vam veure.
Realment, vaig relaxar-me i
gaudir de una estona amb bona música, tot i que anava amb unes perspectives
molt baixes, perquè ami escoltar musica clàssica mai m’ha agradat molt, però
aquesta em va fer sentir moltes coses que feia molt temps que no sentia.
També vaig poder observar
al director, amb molta elegància portava tota la orquestra, i tots l’observaven
per no equivocar-se. Sempre m’han cridat molt els directors d’orquestra, perquè
penso que es una feina molt complicada, ho ha de controlar tot i es ell qui
dona pas a tots els instruments i els hi dona la intensitat.
Un cop van acabar els vam
aplaudir com quatre o cinc cops, tot l’auditori es va posar de peu, va ser on
vaig veure que igual que jo a molta gent també li havia agradat.
Ho tornaria a repetir un
altre dia encantada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada